Llunyana i infinitament distant

La mort va aparèixer per primer cop a la meva vida quan tenia 9 anys. Un company de classe, l’Albert, va morir. No recordo el motiu, només recordo que un matí va entrar la professora a classe i amb els ulls vidriosos va comunicar-nos que l’Albert havia mort de camí a l’hospital. Aquell noi pigallat, amb el qual havia compartit cinc aniversaris a l’escola, havíem nascut el mateix dia, ja no vindria mai més. A partir de llavors el 19 de maig els companys ja no haurien de fer dues corones de cartró decorades amb rotuladors, ni dos collarets de macarrons. Ara l’aniversari només el celebraria un dels dos. Aquell matí les llàgrimes van ser les protagonistes d’una classe de 28 alumnes que, destrossats, van recollir els objectes que el seu company havia deixat, la bata, llibres, llapisos de colors, etc. Segurament, per la majoria, aquell va ser el primer contacte amb la mort.

Des de llavors, aquesta, no va tornar a aparèixer a la meva vida fins que forces anys més tard, després d’una llarga lluita contra un càncer, el meu avi patern va tancar els ulls per darrer cop. En aquells moments t’impacta adonar-te’n que mai més veuràs a aquella persona. No la podràs ni abraçar, ni petonejar, ni barallar-t’hi ni res de res, perquè simplement ja no existeix. Només està en els teus records i ets tu qui s’ha d’encarregar de mantindre'ls i cuidar-los perquè els records s’esborren molt fàcilment. D’ençà que va morir el meu avi, més familiars, més o menys propers, van anar desapareixent. Tot gent gran. Però penses, és llei de vida. Et fas gran i et toca morir. I la mort, encara que a l’Albert li toqués de tant jovenet, igualment la veus llunyana i distant.

De cop, unes proves, uns resultats, una paraula en un informe mèdic ho canvia tot. Qui rep l’informe només té dinou anys, i és el teu germà, i llavors una recorda com n’és de vulnerable la vida i les poques vegades que ho tenim en compte. I ell, durant quatre anys, lluita perquè la paraula maleïda de l’informe mèdic desaparegui. I una desitja que aquest joc estrany i desagradable que es crea amb la mort s’acabi i no torni a aparèixer fins al cap de molts i molts anys. I quan finalment celebres que el teu germà ha guanyat la lluita, que no importen els efectes secundaris que ha tingut tot plegat, perquè tant se val, el que compta és que s’ha curat, una, altre cop, torna a veure la mort molt i molt llunyana i infinitament distant.