Rere la rajola blanca

Totes eren summament felices, els hi agradava tant viure darrera aquella rajola blanca i embellida de la paret de la cuina. Els encantava atacar tot tipus d'aliments que la iaiona, mestressa d'aquell espai dedicat a la creació culinària, deixés damunt del marbre. Per unes formigues, haver trobat un cau en una cuina enorme, plena de menjar i propietat d'una senyora que no s'hi guipava era senzillament genial. La felicitat impregnava les cares d'aquella colla de diminutes. Es passaven els bocins de pa, de pernil, de tomàquet amb una alegria insultant. Així, doncs, la relació entre l'àvia i les formigues era realment bona, bàsicament perquè l'àvia no sabia que existien i elles fotien el que els hi rotava.

Les formigues s'animaven cada cop més i més i s'aventuraven a realitzar rutes més perilloses, fins hi tot accedir a zones glacials, com la nevera. Cada dia agafaven més molles de pa, més formatge, més embotit , més de tot. Amb el sobreexcès d'aliments que recollien el cau se'ls hi començava a fer petit. Com que no trobaven cap altra rajola per ocupar que els hi fes prou el pes van veure's obligades a anar-se atipant de tot el que havien recollit fins llavors. Les formigues ja no eren diminutes. Eren grosses, rodones, macizorres. Vaja, que de petitones, res de res. A elles, però, no els hi importaven els seus problemes de sobrepès, més aviat ben al contrari.

Una, com de moltes altres nits, van sortir a recollir més aliments. Una llarga filera de formigues obeses sortia de darrera la rajola i arribava fins a la zona de molles de pa, continuava fins a la zona tros de fulla d'enciam, tot seguit la filera voltejava la zona gotetes d'oli i finalment acabava a la zona sucre. Les formigues obeses anaven feinejant tranquil·lament quan, de sobte, la iaiona va aparèixer. Aquestes no van ni immutar-se, sabien del cert que aquella àvia no hi veia tres dalt d'un burro així que van continuar amb la seva tasca. Aquell grapat d'acaparadores, però, no eren conscients que els seus diminuts cossets havien agafat unes dimensions considerables i que, per tant, ja no eren invisibles. Però ja no hi havia temps per a reflexions perquè en aquell moment l'àvia amb un gotet de llet amb un xic de cafè va anar a buscar el sucre i...
Quan va anar a buscar el sucre, res de res. Més val no relatar-ho, millor que us quedeu amb la imatge de felicitat de les formigues. Segur que elles haguessin volgut que se les recordés així.